Hi ha persones que disfruten de la vida i de la seua professió. D’aquestes que ho fan amb els cinc sentits i que aconsegueixen impregnar a qui els envolten amb el seu esperit encoratjador. Aquest és el cas de la Dra. Olga Mena, que diu de si mateixa haver “tocat tots els flancs”.
Olga Mena és científica titular a l’Institut de Física Corpuscular (IFIC). Els seus principals camps de recerca són la cosmologia i les astropartícules, focalitzant-se especialment en els neutrins. També són del seu interès els aspectes relacionats amb la matèria i energia oscures de l’Univers, la inflació i les relíquies còsmiques. Anteriorment, va ser investigadora Marie Curie i investigadora Ramón i Cajal. En l’actualitat és investigadora científica del CSIC. El seu currículum en matèria de divulgació no és menys extens, ha estat màxima responsable de divulgació de diversos projectes europeus sobre física de neutrins i participa activament en activitats de divulgació de ciència i gènere. Seguint el seu bon costum de tocar tots els flancs, té experiència en quasi tots els àmbits de la divulgació: mitjans digitals, ràdio, xerrades en instituts, organització d’esdeveniments, etc. Actualment, és una de les màximes responsables de divulgació en l’IFIC.
Pregunta: Olga, és vostè científica, divulgadora i, a més a més, té dos fills; com equilibra la balança?
Resposta: Bé, és difícil, però el tenir una persona que sempre m’ha donat suport, que és el meu marit i que també és físic, ha estat una peça fonamental i continua sent-ho. Es tracta més que res de disfrutar amb allò que fas en la vida, si el treball és una cosa que t’agrada i realment gaudeixes amb ell, no ho veus com una càrrega addicional. Igual que els fills, si realment volies tenir fills, no els has de veure com una càrrega addicional. Es tracta de disfrutar amb el que fas en la teua vida, intentar encaixar totes les peces el millor que pugues per poder gaudir tant de la vida personal com de la professional. Jo no crec que siga necessari renunciar a una ni a l’altra. Cal saber conciliar les dos, es tracta de trobar un equilibri.
P: Comenta l’important que és disfrutar del que fem i del que tenim. Vostè és científica, sempre va voler ser-ho?
R: Doncs sí, he de dir que sí. Bé, deixa que corregisca, des dels 15 o 16 anys. Jo, el que realment volia ser de xicoteta era ballarina. Però la meua mare és física, la ciència sempre m’ha cridat molt l’atenció. Alguns germans de la meua mare també són químics. Sempre he tingut aquest costat científic per part familiar, però també per curiositat. Recorde que vaig llegir la biografia de Marie Curie quan estava en 4t d’EGB. En 3er de BUP vaig tenir clar que no anava a dedicar-me professionalment al ballet. En COU volia fer una branca que es diu enginyeria sanitària, perquè sempre m’ha cridat l’atenció l’aigua. Però després vaig entendre que el que volia era conéixer el perquè de les coses, el que m’agrada és resoldre problemes. Resoldre enigmes matemàtics, endevinalles, mots encreuats, sudokus, trencaclosques, tot aquest tipus de coses sempre m’ha apassionat. La meua feina per a mi és molt fascinant perquè aquesta faceta la satisfà completament.
P: Creu vostè que va influir l’educació que va rebre en la presa de decisions sobre el seu futur professional?
R: Per al que eren els estàndards en aquella època, sí. Els meus pares eren professors i són persones extremadament liberals. Mai em tallaren les ales, em van donar suport en tot el que vaig fer i continuen donant-me suport. El meu pare és historiador i la meua mare és física, s’han dedicat sempre a l’educació. Eren de mentalitat molt oberta, estaven en diferents moviments culturals, anaven a manifestacions. La mare de ma mare, per exemple, era també molt liberal. Em deia que no aprenguera a fer moltes coses en casa perquè si no després hauria de fer més. Sempre van confiar molt en mi. Un consell molt bonic que em va dir el meu iaio matern és “estudia el que t’agrade i treballa del que pugues”, perquè estudiar alguna cosa que no t’agrada és un error. No insistien en res en particular, vaig tenir llibertat total per triar el que vaig voler fer. Després també vaig tenir una part d’educació molt tradicional. El meu pare prové d’un poble molt xicotet de Càceres, Arroyomolinos. Allà la meua iaia em portava a missa, m’ensenyava a cosir, a fer pasta, a embotellar tomàquet …
P: Fa poc va eixir una publicació a Nature sobre els desavantatges d’estudiar el doctorat baix la supervisió d’una dona. Vostè va fer la tesi amb una dona. A més, ha dirigit quatre tesis i actualment dirigeix tres més, tres d’elles a dones. Què els diria als que van elaborar aquest estudi?
R: Jo vaig tenir una sort tremenda, va ser una cosa realment fascinant. No crec que la meua directora haja tractat de manera diferent als seus estudiants segons el seu gènere. No obstant això, sí que té un sisè sentit per saber el que necessita cada persona. A mi, per exemple, em va empènyer just on jo ho necessitava. Jo crec que hi ha directors i directores de tesi que tenen un sisè sentit i ho saben fer molt bé i hi ha altres que no. Ací del que es tracta és d’entendre la psicologia de la persona.
P: Vostè és una persona molt creativa, amb una gran motivació per a la divulgació. ¿Mai ha pensat en dedicar-li més temps?
R: M’encanta la divulgació, però més temps del què li dedique… Hauria de deixar de banda altres activitats a què m’he compromès i que també m’agraden, i em sabria greu. Per exemple, m’encanta treballar amb estudiants, és una cosa que m’apassiona. M’agrada també que aprenguen a divulgar i ensenyar, que aprenguen a explicar conceptes a persones que no estan en el seu camp. Però potser no siga encara el moment de la meua vida per dedicar-me més a això. En cert moment, ho faré.
P: En la línia de la pregunta anterior, quin estatus atorga a la divulgació en la seua carrera professional?¿Creu que li aporta algun benefici?
R: Jo crec que fins ara la divulgació era una mica com el que juga a les cartes en el seu temps lliure. D’un temps ací la cosa ha canviat moltíssim. I el veiem, amb aquesta pandèmia. La gent s’ha de conscienciar que la ciència és el motor d’aquest món, que invertir en ciència és fonamental, que necessitem mitjans. Si vivim més de quaranta anys és gràcies a la ciència. L’avanç científic i tecnològic que tenim és gràcies a la ciència. I això la gent ho ha d’entendre. També és important conèixer el que ens envolta per al futur de la humanitat. D’altra banda, divulgar de manera correcta costa molta feina. A vegades et costa molt més treball preparar una xerrada per explicar-li a xiquets de 10 anys com funciona una estrella que explicar-li a una audiència especialitzada l’últim article que has publicat. Aquest esforç ara comença a ser més patent.
P: A vostè li agrada divulgar sobre dones astrònomes, i de fet gran part de la seua activitat divulgadora està orientada a reivindicar el paper de les dones en ciència. Què creu que ha de canviar per assolir la igualtat?
R: Que la visió de la dona es modernitze en tots els sentits. Que la gent es convença que les dones som igual de bones que els homes. I sobretot, no amagar ni transgredir certes normes. Aquestes coses que ocorrien, d’una dona escrivint l’article i l’home que el publicava. Avui en dia hem de convèncer-nos que som igual de bons i que la dona pot ocupar el mateix tipus de llocs que l’home i tenir exactament les mateixes oportunitats. Cosa que encara no és certa. El canvi ha de venir de tots els sectors de la societat, del marit, els col·legis, ¡des pàrvuls! Cal lluitar contra els estereotips. La persona que hi havia abans a l’entrada del nostre institut es pensava que jo era una secretària perquè duc tacons. ¿Perquè duc tacons no puc ser científica? Em deia “Jo creia que tu eres d’administració”. Què es creia? ¿Que cada dona que passava era d’administració? Fins i tot nosaltres tenim estereotips, gran part de la societat els continua tenint. Una volta vaig llegir un article a la premsa, les dones sempre som les que tenim les hemorroides o les migranyes en els anuncis. Sembla que som el sexe dèbil quan en realitat la humanitat depèn de nosaltres. Queda molt per fer, no ens podem relaxar.
